|
VIDRES A LA SANG LYRICS
"Vidres A La Sang" (2004)
1. El més dur Sempre Guanya
2. Un dia Qualsevol
3. La Terra I tu
4. El Nostre Silenci
5. La Nostra Estirp
6. De Sobte el Foc
1. El més dur Sempre Guanya
Aquest malson de créixer esgotadorament
dins d’un cos endurit
ple de bonys i d’arrugues, que cap pluja no estova.
Tants inútils records, el vent, les coses tendres,
afeixuguen la sang.
I cruix a cada pas tota la baluerna,
al capdavall, el cos s’adaptarà
al rectangle de fusta del taüt.
Res no deforma tant com la vida mateixa
2. Un dia Qualsevol
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund perquè la mort
m’arreplegui dempeus, reptador, temerari,
suportaré tossudament la pluja,
i arrelaré en el fang de mi mateix,
quiti de mots em bastarà l’alè per afirmar
una presència d’estricte vegetal.
L’ossada que em sostenta
s’endurirà fins esdevenir roca
i clamaré amb els ulls esbatanats
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
alliberat de tota torpitud,
sense seguici d’ombra,
no giraré mai més el cap per mirar enrera
3. La Terra I tu
La terra i tu sou el mateix neguit
camines sol, potser més sol que mai
desconcertat, com qui se sap perdut
i crida molt i no se sent la veu.
El temps et fuig, i tot l’enyor dels dits
se’t torna incert i fatigós camí,
que no saps pas on du, si porta enlloc.
Exiliat al teu mateix recer
mires el buit i et veus desmesurat.
Plantat al lluny com un estrany ninot
no pots tornar, bé prou que t’ho han dit.
També t’han dit que et costarà seguir
i ben mirat ja ho saps, viure és això.
Si algú t’ho diu a l’inrevés, menteix
la terra i tu sou el mateix neguit.
4. El Nostre Silenci
El nostre silenci té veu, i es profunda i clara
no és una veu qualsevol,
veu eterna és de vida i de mort, d’imparable foc.
Amb orgull brandarem nostra negra bandera,
trepitjant fort avançarem,
esclafant la temença, vencent l’horitzó.
Pobre d’aquell qui no ha après a sentir
i que poc que en sap del nostre sofrir,
del nostre delit, aquest silenci és així
Amb orgull brandarem nostra negra bandera,
trepitjant fort avançarem,
esclafant la temença, vencent l’horitzó.
5. La Nostra Estirp
La nostra estirp és de titans, i ho dic sense cap prejudici.
penseu sinó en la gent, que dia rera dia,
sofreix, estima i mor.
aquella trista i oblidada gent
que cada tarda menja el mateix plat poc amanit de tendresa
que es separa per dues cambres,
per enyorar els camins que se sap irremeiablement
vençuda pel destí.
I engendra en els infants, i creix en els infants,
i és poderosa i dolça com un arbre
com un gran arbre dens i vigorós
Que cada primavera treu florida.
La nostra estirp, ben cert, és de titans.
6. De Sobte el Foc
De sobte el foc que creix desmesurat
i converteix els límits en presó
tot el que era projecte i horitzó
és ara el clos estricte del combat.
Quin vent misteriós ens ha portat
fins el recinte obscur d’aquesta por?
Qui ens nega l’esperança i la claror?
Qui ens sotmet a un silenci desolat?
Potser no hi ha cap mesurable enuig
que faci comprensible aquest rebuig,
ni cap llei que exigeixi aquest vailot.
Potser és que ja no hi ha camí,
que ens privi del risc de decidir
sense apostar la vida a cada mot.
|
|
